Sarah gaset | Viure amb sentit.
17054
single,single-post,postid-17054,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-9.5,wpb-js-composer js-comp-ver-4.9.2,vc_responsive
 

Viure amb sentit.

hourglass-1875812__480

Viure amb sentit.

Em deixo anar. No sé per on començar. Fa molt temps que no faig això. Aturar-me, deixar que passi, no forçar, transmetre, manifestar el que hagi de ser. Fàcilment, suaument. El control poc serveix en aquesta vida i, tanmateix, com ens hi agafem. Com m’hi agafo.

El control, la rigidesa, la por. Molta por. Control perquè tot sigui com vull que sigui. Control perquè no passi res que no vulgui. Control perquè faci sol o faci núvol. Control per si anirem aquí o anirem allà. Control per a que les coses succeeixin en l’ordre que desitjo. Control, control, control… Què vol dir aquesta paraula?

El control, per a mi, és la falta de confiança. Al no tenir confiança, em tanco en una càpsula petita i no deixo que la vida parli al seu ritme, amb els seus versos. Que sovint, poc tenen a veure amb el que esperaria o voldria. I què, al final? Serà el que hagi de ser, sempre i sempre. Tan si m’agrada com si no.

Un dia, llegia un llibre d’un home savi, on explicava que una cosa és el que nosaltres vulguem i projectem. I estem en el dret de fer-ho. Tanmateix, hi ha una saviesa superior que ens envolta, quelcom molt i molt més gran que la nostra psique i els nostres anhels. Si el que nosaltres desitgem i projectem va “en contra” del que el flux de la vida dictamina, guanyarà el segon. Pel nostre bé més elevat, sempre. La vida sap, l’ego no.

Aquí és quan llavors penso que apareix la teoria d’ “unir els punts”. Això ho vaig llegir un dia, també, i em va agradar. De vegades, passen coses a la vida que semblen no tenir cap sentit per a nosaltres. Ens desquadren, no ho entenem, estem cecs/gues. Llavors, passa el temps. Mesos o anys. I si girem la vista enrere, és quan diem “tot és com havia de ser”, sempre. Havia de ser allà, per a que passés això, per  a que conegués a no sé qui… i les experiències, siguin de llum o d’ombra, al final, ens han donat un sentit intern. Sempre i quan el vulguem llegir, descobrir.

La vida no és gratuïta. Mai. Mai i sempre. Em moc en aquestes polaritats. La polaritat d’enmig seria el “de vegades”. I de vegades és el gris. Està bé. Cal trobar l’equilibri. I, encara i així, penso que hi ha coses que sí que són un extrem o l’altre. Llavors, torno a dir el mateix. La vida no és gratuïta, mai. Ens és donada per dret diví. Sí. Venim aquí, una estona, experimentem i “vivim”, i un dia ens n’anem. Però venim aquí a fer una feina. Sempre, també. Una feina anímica, interna, de posar llum a l’ombra, de sanar tot el que en un moment donat no va poder ser sanat pels/per les nostres avantpassats/des, a poder convertir l’odi en amor, a poder-me veure igual a l’altre algun dia, a que les guerres minvin i ens fem un. I ves a saber quantes coses més. Tenim feina, molta feina. I aquesta feina passa per la responsabilitat personal i moral de voler-la fer. Per això dic que la vida no és gratuïta. Sembla que ho és quan volem passar endormiscats per aquest món. Com si les coses no anessin amb nosaltres. Com si els nostres pensaments, emocions i símptomes fossin fortuïts. Fruits de la casualitat.

Una aturada. Un break. La meva petita em demanava. S’ha tornat a adormir.

Connecto i re connecto.  Al que sigui que vol sortir de mi. Que no és meu. Mai ho ha estat, mai ho serà. El sentit intern que ens porta i que ens va dur un dia aquí. Aquest sentit és únic, íntim, a la vegada que global. Però cadascú n’és responsable per sí mateix/a. Som responsables de la nostra vida, no víctimes d’aquesta. A la vegada que tenim el lliure albir de canviar l’ordre i viure-ho així, és clar. Però és molt més interessant connectar, sentir, mirar-nos i preguntar-nos què hi he vingut a fer aquí. Amb què he de fer les paus, què em queda per dir, per fer, per assumir. De què m’he de desprendre encara per ser més jo; què he d’adquirir que encara em falta. On està situat el meu centre. L’he sentit mai? Què necessito per apropar-m’hi? Què m’hi allunya?

La vida passa molt ràpid, volant. Últimament això se’m fa molt present, molt figura. Persones que pensava que hi serien per sempre més, ja no hi són. Altres que pensava que serien eternament joves van envellint. La seva pell s’arruga, a mi m’impacta. I després em miro al mirall, i m’adono que la velocitat no em perdona, tampoc. Els dies passen, ens passen, tan si volem com si no. I, en algun moment, ens hem de preguntar si la vida que vivim és la que realment volem viure. Perquè pot semblar que quedi lluny, tot i que no en tinguem ni idea. Però arribarà el dia en que ens n’anirem d’aquí. Mirarem enrere, veurem tot el que hem viscut, els nostres despertars i els nostres “bona nit”. I ens tocarà fer-nos fer la pregunta irremeiable de: “He viscut la vida que realment volia? He complert amb la meva missió vital?”.

No ens jutjaran al final. Ni ens castigaran, ni ens diran si ho hem fet bé o ho hem fet malament. Serem nosaltres mateixos/es, la nostra percepció interna, que ens permetrà anar-nos-en plens/es o buits/des. Penedits/des o joiosos/es. Amb la sensació de si ho he aprofitat realment o he desaprofitat aquesta gran oportunitat que en diem vida. Viure. No sobreviure…

Reconec que la pressa del dia a dia no ajuda. Ni la multitud d’estímuls que ens rodegen. Per mi són massa. Almenys, personalment, em faciliten el despistar-me cada dos per tres. El contrari del Viure Present és Viure Despistat/da. Llavors ens podem fer la pregunta: en quin tant per cent visc present o despistat/da? I en funció de quina sigui la resposta, puc decidir si ja m’està bé o vull fer canvis.

Recordem que tant si fem una cosa com l’altra, la vida seguirà passant. Perquè ella no en té cap de problema, ni de bloqueig, ni d’inconvenient. Ella baixa com un riu fluïda cap a la seva Font tota l’estona. I els animals, la vegetació, el Cel i la Terra van amb ella. I els/les que viuen més a prop de tots aquests també. Preguntem-nos si són aquests/es els que estan equivocats, o som els que ens hem desconnectat dels nostres orígens i hem entrat en una societat malalta els/les que hauríem de fer-nos nous plantejaments.

Preguntem-nos, també, perquè en una societat en la que ho tenim “tot”, hi ha la taxa de depressió, ansietat, suïcidis i un llarg etcètera com els que hi ha. I un llarg etcètera també d’insatisfacció, de manca de sentit. Del fer per fer i el viure per viure. Què ens falta i de què ens hem oblidat? Res que es compri en diners. La gran farsa. El “quan tinguis tot això et sentiràs feliç”. Aquesta felicitat momentània és la més frustrant de totes. Perquè com més acumules, més t’adones que no tens res.

Despullem-nos i descalcem-nos una estona, anem a la natura i deixem que ens parli a través de les arrels que també tenim. Connectem les nostres rames (braços) amb el cel que ens recobreix i deixem que ens expliqui sobre aquelles memòries que estan adormides però no mortes.

Deixem de ser qui no som i fem el camí de retornada al nostre origen. Aquell que viu des de molt endins nostre. Que ens parla sense cridar perquè no li cal. Tan si li fem cas com si no, ell ens sobreviurà. I serà el que un dia, quan sigui el moment de dir adéu d’aquesta experiència, ens confrontarà amb nosaltres mateixos/es i ens rendirà comptes sobre el que hem fet o no, qui hem sigut i qui no hem sigut.

Fer un parèntesis en el frenesí del dia a dia no és fàcil. És tan enganyós, a més! Ens dóna una identitat i una falsa seguretat que ens creiem. Que em crec. I una llarga llista a fer coses que ens allunyen de la possibilitat de sentir el buit amb els que molts/es convivim. Tanmateix, m’aturo. De tant en tant ho faig. I de vegades no passa “res”. Però les sumes d’aquests “res” acaben sent un nou despertar, un nou aprofundiment, un nou dir “prou” al que no és.

No puc ni vull perdre el temps. La vida passa. La vida ens passa. Viurem o sobreviurem cada dia fins que aquesta ens digui prou. Jo vull fer-ho amb sentit. I tu?

Sense comentaris

Deixa un comentari