Sarah gaset | Quan el cos parla.
16941
single,single-post,postid-16941,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-9.5,wpb-js-composer js-comp-ver-4.9.2,vc_responsive
 

Quan el cos parla.

8e354174bf9372a87a3b53047060f052

Quan el cos parla.

El pessigolleig dels dits quan escric a l’ordinador. La sensació dels cabells com freguen les meves galtes i espatlles. Una picor que es va movent per diferents punts del cos, semblant escapar de la temptativa de les meves mans a voler-la parar.

Vida. Tota l’estona vida. Respirant, vida. El meu company i aliat des que vaig arribar aquí. Qui em camina i qui em sent. El transport mitjançant el qual la meva essència més íntima interactua amb el món en el que visc. Amb els altres. Els iguals. Els cossos que també es mouen, animats i selectes. Cadascú el seu. El d’un, el de tots.

Li faig cas i el miro. I contemplo l’abecedari que ell mateix ha creat per si mateix. El seu llenguatge i el seu do. Ell funciona, sempre, i parla, tan si li faig cas com si no. Ell va al seu ritme. Més aviat al ritme del cor. El cor i el cos. Una lletra que els diferencia. Una infinitud que els fa iguals, els apropa. Sensibles i intuïtius, perceptius i oberts. Transparents i delicats. Forts i valents. S’enamoren l’un de l’altre, es reconeixen companys aliats en aquesta vida que es presenta i continua.

El deixo fer i enjogassar-se. Que prengui protagonisme i em porti. No vull manar-lo, encara que només sigui per una estona, li donaré aquest dret que li correspon. Que dansi i floti, s’elevi i caigui dens al sòl que el sosté cada dia. M’arrossego i m’enduc a través de la corrent interna que el viu i que l’uneix a la mare terra.

Quantes vegades m’ha parlat i no l’he escoltat. He desviat la mirada, he tancat les oïdes i els sentits. Perquè no m’interessava. Perquè em molestava. Perquè em deia veritats que no volia sentir i m’eren poc còmodes. M’era més fàcil sostenir una realitat que encara de cartró, era controlada, pensava. I ell em venia, com un remolí, i em deia que potser allò no era el que tocava. De sentit, de vida, de destí.

L’ofegava i l’ofegava. Li deia que callés. Setmanes, mesos, anys. M’anava apartant d’ell, marginant-lo, per entrar a una realitat fictícia que a mi em semblava original en aquell moment. Fins que després de molt i molt parlar, se’n va cansar. Ni l’escoltava ni el sentia. I llavors es va posar a cridar. Fort, molt fort. Em vaig espantar, és clar. De cop, sentia una veu que ni tan sols reconeixia, encara que no m’havia parat de parlar mai. Però aquella veu m’ensordia… em volia tapar les orelles, encara més fort. I llavors cridava més, i més, i més. Voler-li guanyar el pols al que m’estava sometent. Exigint que tot allò que s’estava desfent davant meu es mantingués.

Però no. Se’n va anar. Tot. Tota. Jo. I llavors el cos va deixar de cridar. Llavors m’acariciava, amb paraules, amb sospirs i xiuxiueig. M’explicava històries i em donava missatges. Rendida, extasiada, destrossada, desmuntada… només podia mirar-lo, de reüll, i escoltar-lo. Per primera vegada, m’obria i deixava que penetrés en mi tot allò que em deia. Perquè ja no tenia per a que lluitar. No tenia res a protegir, ni a justificar. Se n’havia anat tot. El teló d’aquella obra que veia s’havia abaixat i estava en un camerino en forma de cova interna. I allà no hi passava res. Ni el temps ni l’espai. Només notava lo magolada que estava després de tant de resistir-me i lluitar. Però havia dit prou, o m’havien obligat a fer-ho.

Sigui com sigui ho agraïa. Ja estava cansada, esgotada, massa. N’havia tingut suficient de viure durant uns anys cega a mi mateixa. Al meu sentir i respirar. Als meus anhels més secrets que sortien resplendint en el moment en que els hi donava espai. I llavors dansaven davant meu, enmig de la foscor d’aquella cova, i m’ensenyaven balls que mai abans havia vist. M’explicaven possibilitats que no coneixia i tornaven a posar-se dins meu per seguir el moviment, més despert, a les meves entranyes. Malucs, pits, cap, peus, mans…

En mi. Un despertar. Un acceptar i prendre consciència que tot allò era jo, part meva total i indissoluble al meu tot. Molt més connectada al cel i a la terra que ho podria estar la raó en molts moments. Deixar de sustentar quelcom que ni triat ni volgut per mi. Però imposat va ser acceptat com una realitat pròpia. Edificar a partir d’això és destructiu, malaltís.

Per això quan em recordo allà, estirada i vençuda, esgotada i magolada, somric i ploro a la vegada. I dono gràcies, infinites gràcies per haver-me dit prou. Per haver-me aturat, cos estimat. Per haver-me dit que per allà no anava bé i m’estava amagant de mi. Que estava seguint per una corrent que no era la pròpia i que això podia dur-me fins la mort de la meva essència i del meu jo més pur. Vaig ser afortunada. Aviat em van dir, em van avisar, que aquell camí que seguia era ple de mines per estar allunyat del meu cor. De la meva ànima i del meu centre.

Vaig estar allà estirada no sé quant de temps. Ni ho vaig comptar ni em va importar. Vaig deixar-me sanar fins que un dia, de repent, vaig notar com el meu cos estava animat. Sensible i viu. Que hi passaven moltes coses en ell.

Vaig prendre-les totes elles com les meves amigues, les reveladores de secrets profunds. Després d’haver caminat per aquelles masmorres, vaig posar-me dempeus convençuda que tot allò havia cobrat un sentit diferent en mi i la meva consciència. Que mai res tornaria a ser igual, perquè de cop m’havia integrat d’una manera nova. Les meves sensacions, emocions, intuïcions i entranyes caminaven al son del meu cos. I el meu cos em representava com una part intrínseca d’aquesta existència humana. El protagonista impalpable, inqüestionable, les meves arrels i el meu sostén.

Llavors vaig deixar-lo fer. Que em digués i que em guiés. Que m’aconsellés quan sí i quan no. Quan alguna cosa li era bona i quan alguna cosa no li era agradable. Amb persones, amb situacions, amb músiques i amb cançons. Amb aliments i amb esports. Amb balls  i sons. Vaig deixar-lo dir. I mai més va cridar. No d’aquella manera, desesperada i desorbitada, com ho havia fet. Ara, de vegades, m’aixeca la veu. Una mica. Però llavors el miro de reüll i em riu. Sap i sé que no el deixaré en va. Que l’escoltaré. Que tot el que em digui serà valorat com una veritat a ser sentida.

Ell és el meu guia, el meu termòmetre intern, la meva brúixola i el meu màxim aliat.

 

Sé que quan estic en el meu camí, ell descansa en pau, fluint i nedant a favor del sentit de la vida.

Sense comentaris

Deixa un comentari