L’escriptura com a teràpia.

23 Gen L’escriptura com a teràpia.

Moltes vegades, quan parlo amb una persona, i segons el moment vital que estigui transitant, li dic: “Escriu. Escriu el primer que et vingui, de manera ordenada o desordenada, és igual. Però deixa sortir sense judici el que et vagi arribant i trasllada-ho al paper. Com un riu, deixa que flueixi a través teu i allibera’t de tot el que necessiti ser alliberat. Veuràs com després, tot això cobra un sentit. Veuràs com després, t’entens més a tu mateix/a”.

Li dic a l’altre/a perquè també m’ho dic a mi.

Escriure és ordenar l’ànima. És deixar que s’expressi. Si ho fem sense barreres, sense voler que quedi d’una manera determinada, sense voler controlar-ho, hi ha un punt on el nostre hemisferi esquerre (el de la raó), s’aparta i deixa lloc a l’hemisferi dret (el creatiu i l’intuïtiu). I, en aquest moment, és quan poden aparèixer informacions, records, memòries, missatges, que des de la nostra ment pensant ens hi seria difícil arribar.

I la nostra ment pensant està bé. Ens explica coses també, ens ajuda a sortir al món i a relacionar-nos, entre d’altres. Però no Som això. No Som aquesta ment estudiada i condicionada, que tot ho vol saber o tot ho sap. Som molt més. Som creació vivent. Som molts colors i moltes formes. Som un fons infinit d’on en poden sortir les idees més brillants. Som tota la nostra història viscuda resumida en ara mateix. Som totes aquestes experiències que es tradueixen en qui pensem, sentim i parlem en el nostre present. I sent això, encara Som molt i molt més. Perquè darrera de qui hem sigut, Som també l’infinit. El cel, les estrelles, els mars i les muntanyes. Tota la creació dins nostre, doncs som un micro univers dins el macro univers, compostos/es dels mateixos elements.

Llavors, com podem preguntar per què és important deixar una estona de banda la raó per entrar al món del misteri i de l’invisible? L’escriptura, de nou, ens obra aquesta porta. N’hi ha altres de portes d’accés. Però aquesta n’és una de brillant, excepcional. Agafa un paper, un bolígraf, i creu-te que en aquest horitzó blanc que ara se’t presenta, tot és possible. I, seguidament, deixa de pensar-ho, posa la punta del bolígraf damunt el full y deixa que balli. Deixa que totes aquelles notes que volen cantar de tu mateix/a composin la seva melodia. Deixa cridar totes aquelles parts sufocades del teu Ser. Deixa plorar totes les llàgrimes acumulades i que desdibuixin el que acabes d’escriure. I després riu, també. Somnia, il·lusiona’t i pensa en com voldries llevar-te cada dia. Com, quan, amb qui. El que vulguis. Però des d’aquí. Des d’aquest trampolí que et condueix a nous paratges del teu interior.

Res més esperançador i creatiu que deixar durant una estona de banda tota aquesta personalitat que creiem que som i donar la benvinguda a un nou personatge que ens parla a través d’aquestes paraules que no imaginàvem uns minuts abans. Deixar que s’expressin i sorprendre’ns uns minuts més tard, quan arribem, i rellegim allò escrit. I diem: això he escrit jo? I el bo de tot és que aquest Jo cobra una nova dimensió on perd prou importància com per deixar-se anar i permetre que totes aquestes novetats es vagin succeint a través nostre.

No cal buscar el moment perfecte. No cal que sigui un ritual. O pot ser-ho si vols, sí. Però prova-ho. Un dia, un altre i un altre. Com una pràctica. Una pluja d’estels. Tanca els ulls, respira, contempla el buit negre que es presenta al focus de la teva ment i comença a captar les imatges soltes i les paraules que venen sense sentit. Anota-les. Confia. La teva ment dirà: “això és una tonteria…”. Però no, no. Totes i cadascuna de les coses que passen per dins nostre tenen un sentit. El que passa és que no estem prou atents/es, prou presents com per captar-les i entendre-les. Fent aquest exercici els donem un espai. Atreveix-te a fer això. A anotar el primer que vingui. I el següent. I així successivament. I veuràs que d’aquest inici d’història “sense sentit” en surt una continuació que acaba parlant de tu. De parts més internes, més secretes. Que potser necessiten ser ordenades, reconegudes. Vistes. Tot allò que necessita ser integrat per la teva consciència i el teu inconscient. Buidar, alliberar, donar sentit.

Pots cremar-ho després. Guardar-ho, emmarcar-ho… allò que et doni més sentit. Sigui com sigui, si t’has donat l’espai, si li has donat un espai, tota aquella llum no ha estat en va i donarà la benvinguda a nova informació per a tu i la teva vida.

L’escriptura. La meva passió. La meva teràpia. La meva font creativa. La meva realització.